El dia 24 de febrer de l’any 1981 en Joaquim Rojals i Serra va desaparèixer. Podia tractar-se d’un rapte, però ningú no reclamà res a canvi d’un hostatge. Podia haver estat assassinat, però tothom considerà que aquesta era una eventualitat més aviat improbable. Potser havia fugit amb una amiga… Tal volta s’havia suïcidat. O s’havia convertit en homicida. O havia fet un desfalc. Les dues carpetes de manuscrits-mecanoscrits aportades per la seva dona serviran per fer un repàs a les seves activitats.

Baixeu a recules i amb les mans alçades intenta, per dir-ho amb les mateixes paraules de Dasilea, teoritzador professional, «conciliar, si és possible, els punts extrems de l’heterodòxia de la ment humana». Efectivament, el sexe, la religió, la llei, els costums, etc., són posats a prova pels nombrosos personatges de la novel·la i transgredits ara i adés. És el Narrador el que ens ho conta amb una gran precisió, amb tot luxe de detalls, amb nombroses referències antigues i modernes enmig d’una constant transgressió cronològica.

Manuel de Pedrolo ens narra una història, feta d’instantànies a través de la visió subjectiva que en va oferint cada personatge, on el seu protagonista, en Jordi, després d’haver estat empresonat durant onze anys per haver causat la mort d’un feixista que atacava una noia, busca en un medi envoltat de dones, concretament de tres dones («respectivament vestides, d’esquerra a dreta, de groc llimona, de morat cardenal i de negre mosca…»), el seu origen, sense el qual no pot configurar el seu present i per tant la seva pròpia identitat.

Un nou títol a afegir a la ja frondosa producció de Manuel de Pedrolo, és sempre un motiu d’interès i de satisfacció per als lectors, cada vegada més nombrosos, que formen el seu públic. La novel·la d’avui és, en molts sentits, extraordinària. Ho és per la matèria i també per l’estil i l’estructura. L’autor ha confessat que es tracta d’una altra de les seves exploracions o investigacions novel·lístiques en les quals les criatures per ell imaginades es transsubstancien en la seva pròpia natura d’escriptor-creador. Ens trobem, potser, amb l’obra més audaç, més nua de retòrica i de dramatisme tradicional, més innovadora entre tota la vasta producció del nostre autor. La seva lectura requereix, ens sembla, una especial voluntat d’immersió en la matèria i en el procés narratius. Però estem segurs que, al capdavall, el lector haurà recollit seriosos motius de reflexió sobre un dels problemes que avui apassionen l’home i, sobretot, la joventut.

Quina és la finalitat autèntica dels «serveis»? A quin lloc aspira el futur funcionari? Per quantes proves ha de passar? A quins criteris obeeixen? Quina duració han de tenir? Què en saben els encarregats de controlar cada etapa del procés de formació? Quantes etapes hi ha? Què distingeix l’una de l’altra? Estan previstes i fins i tot dirigides les fugues? Hi ha un programa que cobreix totes les eventualitats? Queda marge per a l’actuació personal lliure? Qui forma part de l’engranatge i qui en queda al marge? I el sexe? I el sexe? És l’arma de què es val el candidat per tal de pressionar els agents femenins i obtenir un mínim de clarícies i, si pot ser, una complicitat? Alvè, la víctima que al capdavall ho és perquè està integrat, busca desesperadament les respostes. Potser també les buscarà el lector, al qual desitgem més sort.

A Tot o nul no hi ha cap peix que es mossegui la cua encara que ho sembli, sinó una ficció que es fa realitat i una realitat que es fa ficció, tan probable o improbable l’una com l’altra quan tantes possibilitats hi ha que qui escriu sigui escrit i, narrador, es vegi narrat. Al capdavall no hi ha res de tan feble com allò que anomenem real ni res de tan puixant com l’anomenada imaginació. Potser això crea un equilibri que el novel·lista aprofita… Manuel de Pedrolo, que inevitablement cau en la versemblança com si fos un defecte que voldria evitar, s’interessa un cop més per sorprendre el joc dialèctic en plena acció, i ara ho fa mitjançant una doble història, la de l’Albert, sacerdot, i la de la Ginebra, activista política, totes dues ben poc ortodoxes per la forma i pel contingut. L’incest és el tema.

El 1953, un jove Saramago donava per acabada la novel·la Claraboia i l’enviava a una editorial portuguesa sense fer-ne cap còpia. El manuscrit es va perdre i quaranta anys després, quan va rebre la insòlita notícia que «en una mudança s’havia trobat un manuscrit i que estarien molt interessats a publicar-lo», l’escriptor els va respondre que ja no era el moment. En vida mai no va voler que es publiqués, tot i que va deixar escrit que, un cop mort, els qui el sobreviurien podien fer el que creguessin convenient. I el que convé és conèixer el primer Saramago, que ja era un gran escriptor. Claraboia és una petita joia sorprenent, que explica la història de les diverses famílies d’una escala de veïns. Els lectors gaudiran del pensament brillant i sempre oportú de Saramago, de la fermesa del seu pols narratiu, de la seva capacitat per crear personatges i per gaudir de la bellesa de la literatura i de la vida. En definitiva, una novel·la per ser llegida exactament ara i que tanca el cercle perfecte de la literatura de José Saramago.

1912 + 1 narra un crim passional ocorregut a Itàlia el 8 de novembre de 1913, una història en què apareixen grans dosis de patologia, terror i somni. Aquesta «divagadora passejada en el temps», a la Itàlia de 1912 + 1 —per exorcitzar el fatídic 13, D’Annunzio s’hi referí precisament com a «1912 + 1»—, persegueix dues poètiques aparentment inconciliables: la de la digressió i la de la concisió. Sciascia, amb el propòsit de treure llum dels testimoniatges sovint vacus i hilarants d’un cèlebre procés, evoca un clima històric autèntic i de gran força, i l’il·lumina vagant entre D’Annunzio i els futuristes, el pacte Gentiloni i la guerrilla de Líbia, Pirandello i Huxley. Profund coneixedor d’una Itàlia en què qualsevol envitricoll tendeix a presentar-se com una avinença clara, Sciascia ha volgut escriure la crònica d’un procés ple d’esclatants incongruències.